El saber no té fronteres

En la nostra trajectòria com a estudiants, hem hagut d'elaborar una infinitat de treballs que requerien una recerca activa a la xarxa per part nostra. En diverses ocasions, ens hem trobat amb limitacions per accedir al tan preuat coneixement que permet avançar a les societats: des de pàgines que únicament proporcionen els recursos si fas un pagament econòmic (com la revista Íber. Didáctica de las Cièncias Sociales, Geografía e Historia) fins a llocs virtuals als quals únicament es té accés com a estudiant d'una determinada universitat, havent de recórrer de vegades a la tan condemnada pirateria. La open education trenca amb aquestes barreres logístiques i permet crear comunitats d'aprenentatge molt àmplies i connectades en tot moment, des de qualsevol part del globus terraqüi. En aquests espais interactius el veritable motor és l'intercanvi continu d'informació i la seva transformació per poder ser utilitzada.  Aquesta pràctica, per tant, va molt més enllà de la simple metodologia aplicada dins l'aula, ja que fomenta valors com l'aprenentatge social (enfront de l'individualisme imperant) i el coneixement lliure, accessible i obert per a tothom (Couros, 2013).

Per altra banda, cada indret té una idiosincràsia i, per tant, unes necessitats singulars. Perquè els continguts presents a la xarxa siguin universalment vàlids han de ser susceptibles a certes adaptacions, canvis significatius o, fins i tot, millores globals, ja que el propòsit de l'educació és dotar al procés d'ensenyament-aprenentatge d'una inqüestionable qualitat que inclou en la seva fórmula la contextualització i l'aplicabilitat del contingut a tractar. Perquè aquesta passa sigui possible ha d’entrar en escena una qualitat humana superior, la creativitat, la qual permet trobar solucions originals vinculades al pensament crític i a l’aprenentatge autoregulat (Tur & Urbina, 2016).

Font consultada: creative commons

Què és el que va motivar aquest corrent d'absoluta apertura? La voluntat de compartir per aprendre conjuntament, de forma solidària i sense llicències restrictives. Darrere d'aquest acte meravellós i desinteressat sempre hi ha una persona altruista, que lluita perquè la igualtat d'oportunitats sigui efectiva. Gràcies! Una vegada en marxa, la informació pública és utilitzada i transformada per diferents usuaris, mantenint-se viva (inclusió d'aportacions, correcció d'errades, actualitzacions de la matèria); aquest fenomen és possible pel treball cooperatiu que diverses persones executen, dirigint els seus esforços i mobilitzant els recursos que tenen a l'abast cap a un objectiu comú: universalitzar el coneixement.  Què suposa això? Fer a les persones lliures i responsables. 

Nosaltres tres, per pensar com volem aplicar aquesta metodologia en el nostre futur com a docents, considerem que abans hem de revisar les decisions que hem anat prenent en la nostra trajectòria. Quan estudiàvem la carrera, ja tendíem a compartir els apunts de les assignatures per tal de poder contrastar la informació amb els companys, però és cert que a vegades ens costava deixar algun tipus de material (com treballs que havien dut moltes hores realitzar-los). Ara, després d'haver llegit i reflexionat sobre l'educació oberta, pensem que aquesta mala sensació que ens produïa el cos era fruit de l'ambient competitiu que predomina en l'educació formal. Per això, com a futurs docents, volem trencar amb aquesta ideologia nociva i tornar a fomentar l'educació col·lectiva per sobre de l'egoisme individual. I, per això, com ja hem reflexionat a classe amb els companys, esperem que l'esperit col·laboratiu que hem encetat en el màster entre nosaltres es mantingui en el temps utilitzant totes les eines que tenim a l'abast, en benefici de tota la comunitat educativa (no podem oblidar el gran potencial de les TIC pel que fa a la difusió de coneixement).

Per concloure, dir que els recursos educatius oberts (Open Educational Resources, OER) tenen un gran potencial, especialment en la parcel·la educativa. Si tots els docents, o, en el nostre cas, futurs docents compartísiim el nostre material a la xarxa, es podrien crear infinites unitats didàcticas en funció de les necessitats i interessos dels nostres alumnes, ja que cada docen hauria de fer les seves activitats adaptant-se al seu alumnat. Per fer això és necessari deixar de banda el zel per les nostres creacions i posar com a prioritat els nostres alumnes i, per tant, treballar per aconseguir que el seu aprenentatge sigui significatiu. A més, considerem que s'hauria d'eliminar per complet l'ús del llibre de text, amb els seus continguts descontextualitzats, en pro dels OER, ja que aquests tenen una major qualitat i, no s'ha d'oblidar, reduiria moltíssim el cost de l'educació a les famílies. Per aquests motius, cal seguir insistint perquè aquesta pràctica sigui habitual, el "pa de cada dia", fent-se necessària la implicació dels governs i de representants de tot el món. Així doncs, l'educació oberta s'ha de consolidar com una real prioritat amb urgència. Per la nostra part, ja ho és! 

Què està passant? Què estàs pensant?

Encara que aparentment (amb un sol cop d’ull) es pot percebre que no som els grans representants d'una època contemporània dominada per les tecnologies, en aquesta assignatura hem hagut de construir un pont directe cap a les xarxes socials, les grans desconegudes fins ara. En l’espai comú que aquestes ofereixen, ens hem sentit especialment còmodes i part d’una petita comunitat, ja que l’intercanvi d’opinions i paraules positives entre companys han afavorit la coneixença i el bon clima entre nosaltres. És cert que ens segueix agradant fer reflexions sobre paper i llapis i compartir-les presencialment amb la gent de l’entorn físic, però les eines sobre les quals hem treballat han ampliat el nostre Entorn Personal d’Aprenentatge (PLE) i hem de ser conscient del gran potencial d’aquesta nova manera de comunicar-se i relacionar-se de forma oberta (Camacho i Guilana, 2011) i lliure.

La libertad de expresión no conoce prisión alguna #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 9 de Feb de 2017 a la(s) 4:23 PST

El social media més valorat pels tres membres d’aquest equip és el Blogger, probablement pel seu format, el qual admet qualsevol tipus d’artefacte i recurs extern. Aquest aspecte possibilita que el que fem en altres plataformes, com Twitter i Instagram, es pugui reflectir en ell i, a més, dóna unitat, continuïtat i sentit al procés d’aprenentatge. Per altra banda, es caracteritza per ser altament interactiu gràcies al seu accés públic, facilitant que qualsevol persona deixi la seva petjada, una retroalimentació fantàstica per seguir construint coneixement, reflexions i diàlegs. Finalment, considerem que té una aplicació molt pràctica en l’àmbit educatiu, especialment per la novetat metodològica que suposa, en sintonia amb la idea de l’estudiant com a part  activa, i perquè permet treballar gran part (inclús la totalitat) de les competències clau. La versatilitat sempre és benvinguda quan xerram d’innovació i de pluralitat ;)

Què dir sobre Twitter, la xarxa social que té com logotip un ocell que ens recorda a la coloma missatgera que construïa un eficient canal comunicatiu entre persones distanciades? Encara que al principi ens vàrem mostrar bastant reticents, a mesura que ha anat transcorrent el curs, la nostra actitud i percepció envers aquesta plataforma ha canviat, a l'igual que varen manifestar alguns estudiants espanyols i nord-americans (Tur i Marín, 2015). És evident que Twitter s’ha convertit en un escenari que recull instantàniament tot el que passa en el món i que compta amb un nombrós públic participatiu i expressiu. Però resulta útil? Considerem que la resposta és afirmativa si es compleix una condició indispensable: ser un usuari molt connectat (tenir gran nombre de gent a seguir i seguidors, utilitzar el gran repertori d’opcions disponibles, realitzar entrades diàries, etc). Com a futurs docents no estem segurs de la seva aplicació directa dins l’aula, però sí que recorrerem a aquesta xarxa social per conèixer les darreres investigacions sobre educació o l’opinió d’experts en la mateixa matèria.

Finalment, dir que Instagram no ha estat una gran revelació per nosaltres, ja que únicament l’hem fet servir com una “eina pont”. No obstant això, els adolescents que trobem a secundària en fan un ús freqüent d’aquesta xarxa i probablement haguem de fer un esforç per entendre el seu encant i cercar-ne una forma d’explotar-la dins el marc curricular i competencial. Col·loquialment se sol dir “una imatge val més que mil paraules” (proverbi xinès); però perquè se li atorga aquest poder universal a un instant captat? La raó és simple. Els éssers humans som molt sensibles davant la informació icònica perquè suggereix, perquè inspira, perquè expressa, perquè ens invita a voler saber més...

Font: creative commons

Tanca’m aquesta entrada amb una idea final: la intel·ligència col·lectiva s’ha de fomentar a secundària perquè mobilitza tots els recursos personals i possibilita el reconeixement i l’enriquiment mutu de les persones (Pierre Lévy, 1994), fent de la ciutadania un fenomen global. Per tant, no deixem de banda aquests social medias, els quals, ben utilitzats, poden ser els nostres millors aliats. #aixònoaturadocentsalaventurapowerofsocialmedias

Aprenent PLE-nament

Des de ben petits, els tres ja érem consumidors i/o usuaris de plataformes digitals, però mai havíem fet una reflexió conscient sobre el paper d'aquestes en el nostre aprenentatge. Això és així perquè fins ara sempre hem considerat que el nostre entorn físic ha tingut més incidència en el nostre dia a dia i ha condicionat més la nostra trajectòria personal. 

En el procés de fer l'anàlisi del nostre PLE (Entorn Personal d'Aprenentatge), i enumerar totes les eines digitals que utilitzem, ens hem adonat que estem en una era de la abundància, tal com diu Weller (2011). I que, el fet que hi hagi aquest excés d'informació, ha fet sorgir la necessitat de crear una xarxa amb múltiples connexions, per facilitar el seu ús. 

Per això mateix, a nosaltres ens ha costat molt classificar les plataformes que conformen el nostre PLE digital en els tres grups proposats per Adell i Castañeda (2010): accedir, actuar i compartir, ja que consideràvem que n'hi havia que tenien més d'una variable. Aquesta tasca encara s’ha complicat  més quan hem intentat dividir aquestes eines en les fases d'aprenentatge autoregulat definides per Zimmerman (2002): planificar, actuar i reflexionar, ja que opinàvem que tenien un caràcter transversal i que cada eina podia formar part d'una estratègia d'aprenentatge o una altra, depenent del moment, del context i de la persona (tal com també reflexiona Castañeda i Adell, 2013). 

Centrant-nos en l’àmbit educatiu, sorgeix la figura del professor com a guia de l'aprenentatge de l'alumnat, i per això és important com a futurs docents conèixer el nostre PLE. És a dir, ser conscients d’en quin punt de la nostra vida estem, de com interactuem en el nostre entorn (digital i físic) i  de l'ús que fem de les eines que tenim en el nostre abast. Un altre aspecte a remarcar és el fet que termes propis de les relacions humanes (encara que també d'altres animals) com amistat, amor o família s'han ampliat considerablement, ja que avui en dia podem comunicar-nos instantàniament i compartir experiències sense la necessitat de convidar a algú a prendre el te mentre que li mostrem la recopilació de fotografies del típic, i ja desfasat, àlbum. 

Per concloure, recordem que tot allò que compon el nostre PLE no només condiciona el nostre propi aprenentatge, sinó que també influeix als altres (en tot allò que compartim), inclús al jovent que participarà en les nostres classes dinàmiques. Per tant, la nostra missió és ser the networked teacher (Alec Couros), i ajudar a l'alumnat perquè sigui part activa del seu propi procés d'aprenentatge, detecti les seves pròpies dificultats i habilitats, i aprofiti al màxim el potencial de les eines tecnològiques.

Com exercici, hem realitzat un disseny que representa una síntesi dels nostres tres PLEs i, a continuació, hem elegit una eina digital de cada una de les parts del procés d’aprenentatge (el Googlemaps, el Spotify, i el Facebook) per exemplificar l’ús que fem de cada una:

Googlemaps: ens permet planificar un viatge i fixar un objectiu de ruta i de destí. Per nosaltres aquesta aplicació és un bon recurs que ens crea seguretat i que ens estalvia molt de temps. A més, ha impulsat el coneixement del territori a un gran públic, que ja no ha d’estar especialitzat en cartografia, sent la seva contribució a nivell social molt important.  

Spotify: amb aquesta aplicació accedim a un ampli repertori musical i el compartim. La considerem molt útil perquè no només repercuteix en la nostra cognició, sinó que està estretament lligada amb la part més emocional. És per això que és una de les eines que utilitzem amb més freqüència, tant pels seus beneficis en l'àmbit personal, com per fer lligams més íntims amb altres persones. 

Facebook: l’usem per accedir, crear i compartir. El format en si de l’aplicació permet utilitzar-la per totes aquestes funcions, i, per això, la considerem una eina molt completa, tot i les controvèrsies que hi ha entorn seu. Ens permet comunicar-nos i compartir els nostres moments amb persones que no viuen a la nostra ciutat, però amb les que ens agrada mantenir el contacte. A més, pensem que l’opció de posar el nostre estat d’ànim (oferida per la plataforma) fomenta l’empatia i les conductes d’aproximació (com preguntar personalment com està l’altra persona). Per altra banda, a través d’ella reflexionem quan escrivim textos (que reflecteixen pensaments o sentiments) fruits d’un aprenentatge personal que volem compartir amb la resta... tal com estem fent ara mateix en el blog amb vosaltres!

Boceto de PLE #cthikeMA

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 30 de Ene de 2017 a la(s) 7:59 PST

Imagen 1, imagen 2, imagen 3

Diari d'una docent que va decidir innovar

Dilluns, 7 de novembre del 2016

Estimat diari, avui he assistit a un curs de formació del professorat de secundària que tractava sobre el treball en equip, cooperatiu, i per projectes. Sempre he estat escèptica a l'hora de creurem aquest tipus de metodologies, però aquest cop que he decidit arriscar-me, deixar de banda el modus operandi tradicional, i posar en pràctica els nous coneixements. Em sento una mica perduda, no sé com reaccionaran els meus alumnes, ni si m'hi sentiré còmoda. Demà serà la prova de foc.

Dimarts, 8 de novembre del 2016

Després de seguir donant-li voltes durant la nit, m'he aixecat molt motivada, i amb ganes de reestructurar la sessió que tenia prevista per la primera hora. He introduït (amb una mica de por) algunes de les propostes metodològiques que ahir vaig aprendre en el curs.

Quan he arribat a la classe de 4tA, els hi he llançat la idea. Els alumnes, una mica sorpresos i incrèduls, l'han acceptat. De seguida, s'han col·locat en petits grups heterogenis de quatre persones, amb la finalitat de realitzar una tasca creadora que anava a durar tot el trimestre: elaborar un senzill videojoc interactiu, un conte, o una animació, en una plataforma digital. He de confessar que em sembla bastant efectiu això que en diuen aprendre fent.

Quan he entrat a la sala de professors, no he pogut evitar compartir aquesta experiència positiva amb la resta de companys, una mica sorpresa de tot el que havia passat. A veure què succeeix durant els dies vinents i amb els altres cursos. Sento que tot és nou.

Dilluns, 28 de novembre del 2016

Estimat diari, fa temps que no escric perquè he estat molt enfeinada, però no em queixo. Porto quasi un mes aplicant noves propostes metodològiques i altres formes d'avaluació, i els resultats estan sent molt positius. He de dir que no m'ho esperava... Nois que abans no participaven, ara ho fan activament en grups de treball, i els conflictes dins l'aula pràcticament han desaparegut (toquem fusta). Sento que els alumnes es van coneixent més entre ells (fins i tot, fora del centre), rompent prejudicis que abans els enfrontaven. Estan aprenent coses que els hi servirà per a la vida real (per tota la vida!), i que podran traspassar a altres situacions. No vull precipitar-me, però estic recuperant la meva il·lusió de ser professora.

Dimarts, 29 de novembre de 2016

Avui ha estat bastant emocionant. Alguns dels meus companys, veient com evolucionen les sessions de l'assignatura que imparteixo, també han decidit renovar-se. A primera hora, hem preparat junts les classes i els materials didàctics perquè l'aprenentatge fos transversal i interdisciplinari, i per enriquir-nos entre nosaltres compartint idees. Quan ha acabat el matí, el director ens ha felicitat.

A partir de l'any vinent, segurament implantarem l'aprenentatge basant en projectes (ABP) a tot el centre, com si d'una cultura nova es tractés. Commou formar part del canvi.

Junts fem camí. Fotografia amb llicència de Creative Commons.

Què us han semblat les paraules d'aquesta professora fictícia? Amb elles, hem volgut plasmar la nostra concepció actual sobre l'educació. Aquesta, com si es tractés d'un ésser viu, està en constant moviment i és permeable davant qualsevol canvi social o tecnològic, de manera que s'adapta al present (multialfabetizació, TIC, interculturalitat) i pensa en el futur, interconnectant tots els elements. En aquest marc dinàmic, el professor s'ha de formar contínuament i adquirir noves competències per donar resposta a les necessitats diverses dels alumnes; això contribuirà a la seva autoestima i sentiment d'autoeficàcia, augmentant així la probabilitat d'entrar a l'aula motivat, i amb ganes de treure el millor de si mateix. Pel que fa a aquest fet, recordar-vos que cal atrevir-se a crear, ja que, com bé va dir José Luis Castillo Chaves, l'excel·lència apareix quan desapareix el llibre de text.



Els estudiants, per la seva banda, tenen la gran missió de saber conèixer, saber fer, saber ser i saber conviure, en el desenvolupament de les competències bàsiques. Per això, aprendre no ha d'estar subjecte a cap límit; i, a més, els adults hem de confiar en tot el potencial dels adolescents. En aquest sentit, els joves no poden viure determinats per un sistema d'avaluació propedèutic i selectiu, sinó que aquest s'ha de convertir en una eina que condueixi a l'autocrítica individual i col·lectiva, per poder seguir fent camí tots plegats.

Pel que fa a nosaltres tres, la nostra visió sobre l'educació ha anat canviant al llarg de les entrades del blog. Ens estem construint com a docents, i estem vivint el procés com un repte. Hem tingut la sort d'engegar aquest cicle d'una forma transversal, ja que L'Encruia Educativa s'ha convertit en l'espai comú entre una psicòloga, un biòleg i una arqueòloga. Tot i que al mateix temps, no ha estat fàcil conjugar coneixements, estils i prioritats tan diferents alhora de fer la feina. Estem creixent junts, i potser ens equivocarem, però si alguna cosa hem après, és que sense els errors no hi ha millora. Seguim la feina.

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 28 de Nov de 2016 a la(s) 11:07 PST

La motivació del professor en pro de l'alumne

Recapitulem cap al passat per un instant i descriguem la nostra experiència com a estudiants, és a dir, el nostre punt de partida: vam veure l'evolució de l'ésser humà a Història i a Biologia, de forma inconnexa i encavalcada; vam saber interpretar una paràbola en el quadern, però no a aplicar-la a la vida quotidiana, tot i que estem envoltats d'aquesta geometria projectiva (arquitectures, dolls d'aigua d'algunes fonts, el símbol de McDonald, moviments esportius en el futbol); i, a més, realitzarem infinitats de treballs individuals basats en llegir i escriure, fet que contrasta fortament amb la vida de fora de l'aula, on trobem escenaris molt diferents: en els llocs de treball hi ha més d'un empleat interactuant, i a casa hem de col·laborar tots per poder conviure en harmonia. Davant aquest panorama incoherent, existeix alguna proposta de millora?

La resposta és afirmativa. Sembla que l'aprenentatge basat en projectes (ABP) és molt útil per pal·liar aquests defectes presents en la pràctica educativa, i nosaltres hem hagut de comprovar-ho. En aquest sentit, hem elaborat una seqüència d’activitats de caràcter interdisciplinar, que tracta des de diferents àrees un tema real, a parir del qual, els adolescents es veuen involucrats en primera persona (aprenentatge contextualitzat); poden relacionar-lo amb altres situacions similars (aprenentatge significatiu); i treballen continguts i valors transversals que únicament es poden integrar en la persona si s'experimenten contínuament (aprenentatge basat en el saber metadisciplinar). 

Per introduir-us en la nostra proposta, dir que com a grup hem decidit abordar el tema del coltan, un mineral present en els telèfons mòbils, l’extracció del qual presenta conseqüències ambientals i socials de gran impacte, especialment en la República Democràtica del Congo (RDC). L'objectiu és que l’alumne prengui consciència sobre la importància d’un consum responsable i que, d'alguna manera, contribueixi positivament amb la societat, allargant, per exemple, la vida útil d’aquest aparell tecnològic. Considerem que aquest tema és molt encertat perquè pot abordar-se des de les nostres disciplines (Biologia i Geologia, Geografia i Història, i Psicologia), aparentment molt llunyanes, per aconseguir una visió global de la problemàtica plantejada i treballar les competències claus sota l'àrea comuna que plantegen l'Arnau i el Zabala (2009).

Mina d'extracció del coltan a la República Democràtica del Congo. 

Font: Creative Commons.

Quina ha estat la nostra experiència durant el procés d’elaboració? El fet d'haver de dur a terme una recerca activa per crear els recursos didàctics i organitzar les diferents sessions perquè estiguin connectades entre si dins un model global, i perquè presentin un ordre coherent i progressiu per arribar als objectius educatius marcats, ens ha generat una especial motivació i ens ha despertat l'esperit creatiu; unes emocions que només apareixen quan t’atreveixes a mirar més enllà del llibre de text, estimats companys!

Igual que la risa es contagiosa gracias a las neuronas espejo, la motivación del profesor también lo puede ser para el alumno #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 23 de Nov de 2016 a la(s) 4:34 PST

Per altra  banda, pensem que aquesta motivació que es desperta en el docent també és traslladable a l'alumne, ja que li proposem una nova forma de fer les coses on ell té el paper protagonista, assolint un rol totalment participatiu: a partir d'una realitat complexa, des de la que ha de prendre consciència, el convidem a reflexionar críticament sobre ella i a donar solucions vàlides per intentar reparar-la.  I, tot això, amb una metodologia dinàmica i variada (ús de les TIC), fet que exigeix una organització social de l’aula diferent de la tradicional (treball en equip, individual o en grup-classe, segons l’objectiu de l’activitat) i l’aprofitament dels distints espais i eines (laboratori, plataformes digitals). En aquest escenari, el professor es configura com una figura d'acompanyament positiu durant el procés d'aprenentatge, contribuint especialment en vetllar perquè el clima d'aula es mantingui favorable i fomentant l'autonomia de tot l'alumnat, una necessitat inherent a l’adolescència que cal escoltar. 

En aquest sentit, després d'haver llegit els capítols d'Arnau i Zabala i d'haver elaborat un projecte propi, trobem que l’aprenentatge basat en projectes (ABP) representa una alternativa metodològica real i factible que aposta pel desenvolupament integral de l’alumne, i que es consolida com una manera diferent de gestionar l’aprenentatge (Fernando Trujillo). Per això, com a futurs docents, tenim ganes de posar-ho en pràctica i gaudir i aprendre amb ells, els alumnes. 

Ja que incidim en noves propostes, dir que l’Institut-Escola Les Vinyes, a Barcelona, està cuinant la denominada educació emergent. Què vol dir això? Segons les paraules de Boris Mir, en aquest centre fan possible, per exemple, que els alumnes duguin a terme una visita guiada als seus pares per explicar-los què és una ciutat intel·ligent, o que muntin un plató de televisió per xerrar sobre les conductes de consum d’estupefaents. Sí, pareix arriscat, però com bé diu aquest conferenciant, unes vegades se guanya i unes altres s’aprèn "i per això val la pena apostar fort. La innovació únicament es pot dur a terme si es canvien les normes del joc, així que cal crear-ne de noves. Us apunteu? 

LA REPÚBLICA INDEPENDENT DE L’APRENENT

Fa ja uns 50 anys es va produir un gran canvi en la indústria agrícola: la revolució verda. Aquesta es va produir mitjançant dos processos. D'una banda, es van millorar espècies de blat de moro, blat i arròs mitjançant una sèrie d'encreuaments selectius fins a obtenir espècies amb una major capacitat de producció. D'altra banda, es va deixar de costat el mètode de cultiu tradicional, que tenia el camp dividit en parcel·les amb diferents cultius i una en repòs (que anaven rotant cada determinat temps), per passar al modern, en què tot el camp es conrea amb una única espècie vegetal durant tot l'any i se li proporciona una gran quantitat d'aigua, fertilitzants i plaguicides. Gràcies a això es va aconseguir una millora importantíssima en la producció d'aliments, permetent així satisfer la gran demanda que hi havia.

Segurament algú de vosaltres estarà pensant, què té a veure la revolució verda amb el sistema educatiu? La resposta és simple: el darrer necessita la seva pròpia rebel·lió, i no podem seguir esperant que aquesta arribi amb una política coherent (de dalt a baix), sinó que, com a futurs docents, hem d'agafar el timó d'aquest vaixell i canviar la forma d'actuar dins de l'aula (de baix a dalt), "incloent en el currículum allò que encara desconeguem" (tal com afirma José Luis Castillo), i abandonant la zona de confort que reflecteix l’ahir. D’altra banda, la transformació no pot tenir una durada breu o puntual, sinó que s’ha d’implantar en la rutina, els agents i la identitat de cada centre. Anem per feina, idò!

Font amb llicència Creative Commons

Llegint als autors, sembla que en l'actual intervenció pedagògica l’alumne esdevé el vertader protagonista; se l'apodera perquè sigui capaç de monitorar el seu propi procés d’aprenentatge al llarg de tota la vida mitjançant el desenvolupament de les competències bàsiques. Així doncs, per fer realitat aquesta nova perspectiva, els components educatius intervinents també han hagut d’adoptar una funció qualitativament diferent en totes les etapes d’ensenyament, tant en les obligatòries com les no obligatòries. Sobre aquesta ruptura amb el passat, ja havia reflexionat uns dels membres del nostre grup, quan en mans d'un Psicòleg esportiu, va realitzar la següent activitat:

Dins d'una aula es va repartir una pilota de paper a cada grup, format per quatre alumnes cadascun. L’objectiu final va ser fer el màxim de passades durant un minut; tots disposaren de quatre rondes per millorar la seva marca personal (1x4). Deixant de banda el resultat final, es demanà als alumnes que durant cada jugada, detectessin les dificultats i/o les errades més comunes (falta de concentració, excessiva distància entre els membres del grup, passades sense una direcció massa definida) i proposessin millores (anar a un lloc apartat de la resta de companys perquè no hi hagi interferència acústica, dir en veu alta el número de passada, agafar la pilota amb les dues mans i aproximar-la més cap al company del costat, repartiment de rols, dir frases motivadores, entre altres exemples) gaudint d’un temps entre cada jugada, també d’un minut, per reflexionar i debatre entre els membres de cada grup aquestes qüestions i planificar la partida següent. Així, s’ensenya a l’alumne a analitzar i gestionar el seu propi aprenentatge (autoavaluació) i el del grup (coavaluació), i simultàniament, s’afavoreixen els sentiments d’autoeficàcia i autoestima en l’estudiant.

Aquest exercici representa una dinàmica en la qual, cada grup actua com un sistema capaç d'adequar les seves respostes i estratègies per millorar el seu rendiment i en definitiva, el seu funcionament. Al poder rectificar i fer suggeriments, es treballen noves formes d'avaluació: la d'un mateix (autoavaluació) i la dels companys (coavaluació). Aquest aspecte permet aprendre de les dificultats i de les errades detectades, consolidant-se com un procés d'aprenentatge significatiu. Per poder aconseguir això és imprescindible que l'alumne tingui clar, abans de fer una activitat, el perquè es fa (objectius), com es farà o es pot fer (planificar) i com s'avaluarà exactament aquesta (criteris).

Davant aquest escenari, el professor assumeix el rol d'orientador-guia i deixa l'espai suficient perquè de forma lliure i creativa, l'alumne s'adapti a la situació-problema plantejat i desenvolupi activitats metacognitives. Addicionalment, l'espai ja no s'ajusta a l'aula, entesa com un conjunt de taules, sinó que s'aprofiten les distàncies interpersonals, sense barreres físiques, i es permet una lliure utilització de l'entorn, segons la conveniència de cada grup. L'exemple aquí exposat hauria de configurar-se com el paradigma a seguir per tota la comunitat educativa perquè l’aprenentatge sigui possible “en qualsevol lloc, no només en espais circumscrits”, tal com afirma Jordi Adell, a favor, a més, de la utilització de les TIC en el procés d’ensenyament-aprenentatge (Moodle, e-portafolis, Twitter).

D'on venim i cap on anem?

Fins ara, en la nostra experiència com estudiants, l'avaluació es reduïa a la nota numèrica. Aquesta va classificant; els que tenen una major qualificació podran anar a la universitat, accedir a les beques econòmiques i, en el nostre cas, a una millor posició dins la bossa d'interins. En definitiva, tota la nostra vida fins ara ha estat condicionada per uns números insignificants (0-10) en la vida real. A partir de les lectures i els recursos audiovisuals, ens hem adonat que alguna cosa està canviant, tot i que manca el salt definitiu. L'alumne comença a veure's immers en un aprenentatge autònom i reflexiu, on el docent no té l'exclusivitat sobre l'avaluació.

El color rojo siempre se asocia al fracaso y el verde al éxito en el ámbito académico ¿qué os parece si contemplamos otros matices? #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 2 de Nov de 2016 a la(s) 6:56 PDT


En aquest sentit, nosaltres tres estem fent un exercici constant d'autoavaluació, coavaluació i treball cooperatiu en el desenvolupament del e-portafoli. D'autoavaluació perquè reflexionam contínuament sobre els continguts estudiats, de treball cooperatiu perquè hem d'unificar les opinions de tots els integrants del grup a una única entrada i de coavaluació perquè, nosaltres concretament, hem de llegir les entrades de la resta dels grups per destacar els aspectes més positius d'aquestes. 

Per acabar, com a futurs docents tenim la missió de reduir la distància que ens separa de l’alumnat, amb la intenció de conèixer-lo en totes les dimensions (emocional, cognitiva i conductual) i ser capaç d’atendre a la seva diversitat i d’ajudar-lo en el desenvolupament de les competències bàsiques (CCBB). Evidentment, això requereix una major inversió de temps que seguir un llibre de text, però com es diu popularment “les coses de palau van a poc a poc” i aquí, la joia de la corona és l’alumne i que el seu aprenentatge sigui significatiu, la prioritat. Així que tota la comunitat educativa, amb una actitud receptiva, ha de marxar sense pausa, cap a aquest mateix objectiu, convençuts de poder assolir-lo en un curt o mitjà termini i de poder fer caure en l’oblit a l’educació tradicional (sumatòria, final i heteroavaluativa), la qual únicament ens permet accedir a la superficialitat de l’aprenentatge (el què), sense aprofundir en el quan, el com, el perquè i amb qui.

PD: benvinguda sigui la revolució!




"Se hace camino al andar"

Una tarda d'estiu, la Mireia, la Joana i el Toni, uns adolescents de 13 anys integrants d'un grup juvenil de senderistes, es disposaven a fer una ruta per una serra desconeguda. En un moment donat, els tres joves es varen distreure i se separen del grup. Quan es van adonar de la situació, patiren uns moments de tensió, ja que no veien als altres membres del grup, no coneixien el camí de retorn i no tenien cobertura al mòbil. S’aturaren i decidiren analitzar la situació, trobant tres possibles opcions: tornar enrere, cap al punt des d’on havien sortit, acampar o intentar reunir-se amb els companys -que ja haurien d'haver arribat al refugi. Com ja s’apropava la nit, seleccionaren la tercera proposta, perquè creien que el refugi estava més a prop que el primer punt de la ruta.

Encrucijada #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 24 de Oct de 2016 a la(s) 6:39 PDT

A continuació, per orientar-se, la Mireia va treure el seu mapa. En aquest, veieren dos camins que els conduïen cap al seu destí i decidiren seguir el més curt. No obstant això, com no sabien interpretar les línies de nivell, no es van adonar de la presència d’una rosseguera en el camí seleccionat. Quan passaren per aquesta, la Joana va patinar uns metres, es va fer un esquinç a un peu i ferides a les mans. En Toni sabia de primers auxilis -ja que havia fet un curset- però es posà molt nerviós i es bloquejà davant la situació. Quan es va calmar, li donà instruccions a la Mireia i a la Joana sobre com fer l'embenat i curar les ferides. Arran d’això, els hi tornà a sorgir un dubte que havien de resoldre entre els tres: un d’ells havia d'anar a buscar ajuda al refugi, o havien d'intentar arribar-hi junts, encara que allargassin el viatge. Finalment, decidiren partir plegats, seguint les fites.

Analitzant aquesta història de creació pròpia, dir que els tres adolescents, encara que ja havien fet rutes de senderisme, era la primera vegada que feien aquest camí. Conjuntament, van haver de fer front a situacions inesperades noves, on van anar aplicant coneixements previs, fruits de l'experiència de les antigues excursions (seguir fites) i de classes teòriques (primers auxilis). Una vegada perduts, acceptaren el repte inicial (trobar els companys) amb una actitud favorable a resoldre'l, cercant alternatives viables. La situació els va motivar perquè era un problema real al qual havien de donar resposta si volien sobreviure (fet que els conduí a un aprenentatge significatiu i funcional i els hi va permetre la transferència futura cap a situacions similars).

A més, han demostrat que es troben immersos en un procés de desenvolupament de la dimensió social (no plantegen com a opció deixar sola a la Joana), la interpersonal (cooperen entre ells per prendre les decisions), la personal (el fet d'anar resolent els problemes eficaçment ajuda a millorar l'autoestima i l'autoconcepte), i la professional (el Toni, quan s'ha vist impedit físicament i emocionalment per fer ell les cures, ha sabut donar instruccions a la Mireia i a la Joana perquè ho executessin elles). Els adolescents, per tant, han dut a terme una actuació competent, mobilitzant els components descrits per Zabala de forma interrelacionada:

• Els conceptes: saber què és una bena i la seva funcionalitat.
• Els procediments: saber fer l’embenat al noi ferit (estratègia determinada).
• Els actitudinals: oferir-se voluntari per fer la cura, amb la intenció de no fer mal a la Joana i rebaixar el seu malestar.

Continuant amb aquesta idea, nosaltres, a priori, teníem la concepció de què "ser competent" era un estat absolut, però tal com diu Zabala, "no es una cuestión de todo o nada" (Idea Clave 2 de 11 Ideas Clave. Cómo aprender y enseñar competencias). 

Ara la nostra visió ha canviat i valorem els factors externs (límit temporal per executar una tasca, presència d’una persona concreta) o interns (estat emocional, idees preconcebudes), de manera que un alumne, en un moment donat, es pot bloquejar davant un examen quan normalment el seu rendiment és excel·lent. El mateix ocorre amb les intel·ligències múltiples definides per Gardner (1993): un adolescent pot demostrar una habilitat musical extraordinària (I. Musical) i no saber manipular el seu entorn natural (I. Naturalista); aquestes aportacions suposen una fractura amb les perspectives dicotòmiques i classificatòries, de manera que avui concebem a l’ésser humà com un continu, capaç d’aprendre al llarg de la vida. Com a futurs docents, per tant, tenim la missió de conèixer les motivacions, les estratègies cognitives i emocionals de l’alumne i no perdre de vista que l’acció dels agents educatius està destinat a ell, com a màxim beneficiari.

Per altra banda, confoníem el concepte d’escola activa amb el de fals activisme. En el fals activisme l’alumne aprèn pel mètode de fer per fer, sense donar-li gens d’importància a la teoria, mentre que l’escola activa supera el fals debat entre l’ensenyament purament teòric i l’ensenyament pràctic, ja que han d’anar tots dos junts de la mà. En relació a aquesta idea, som conscients que hem d’adoptar el rol de docent dinamitzador i incorporar les noves tecnologies de la informació i comunicació (TIC) en un procés de formació continua.

Finalment, ens havíem qüestionat el caràcter imperatiu o orientador del currículum, arribant a la conclusió (després d'haver llegit els blogs) de què aquest ha de ser flexible, i de què la nostra funció futura és la de valorar els  seus diversos continguts, de manera que no se superposin les diferents matèries i que aquestes es connectin eficaçment (transversalitat), que incorpori o suprimeixi certs aspectes i que s’adapti al context concret on es desenvolupa. 

Fotografia amb llicència Creative Commons: https://www.flickr.com/photos/leojimenezcr/14312579615/in/photolist-nNKHh4-3K4Q3t-qvMdTn-aB3UmY-ikNEby-pct1fV-3K4Rdt-7HtzoU-7km1xV-BXaG6q-D3n8jy-imqK1P-dTYRHE-4hQmK1-eKMw5o-qMLHYp-impU5q-cbNQ5J-eFHDFs-8haieh-aThsDn-dBEKCx-rb1fMf-aThtGT-6tozyP-DmBHkc-dfK85L-aThudv-MgDju-aThrVF-pJ21eF-aThuSK-7B3zPE-acnT2y-gigPPQ-8DajkJ-857M2T-9jP7az-fqJnVK-wMEiNN-hpbA8j-55ktrV-2XRs3p-piMYMh-cPVGZs-9YGBbq-8HtAyF-8qd7Sj-pcA8jY-aThtpX

Tot això ens aproxima a una realitat: la personalitat del professor és molt rellevant, de manera que hem de ser responsables i afrontar el treball positivament, amb una actitud favorable davant els canvis. Amb aquestes lectures, ens sentim més preparats per comprendre el procés d’ensenyança-aprenentatge en el sentit ampli i per involucrar-nos en ell, donant resposta a qualsevol Mireia, Joana o Toni que es creui en el nostre camí com docents.