LA REPÚBLICA INDEPENDENT DE L’APRENENT

Fa ja uns 50 anys es va produir un gran canvi en la indústria agrícola: la revolució verda. Aquesta es va produir mitjançant dos processos. D'una banda, es van millorar espècies de blat de moro, blat i arròs mitjançant una sèrie d'encreuaments selectius fins a obtenir espècies amb una major capacitat de producció. D'altra banda, es va deixar de costat el mètode de cultiu tradicional, que tenia el camp dividit en parcel·les amb diferents cultius i una en repòs (que anaven rotant cada determinat temps), per passar al modern, en què tot el camp es conrea amb una única espècie vegetal durant tot l'any i se li proporciona una gran quantitat d'aigua, fertilitzants i plaguicides. Gràcies a això es va aconseguir una millora importantíssima en la producció d'aliments, permetent així satisfer la gran demanda que hi havia.

Segurament algú de vosaltres estarà pensant, què té a veure la revolució verda amb el sistema educatiu? La resposta és simple: el darrer necessita la seva pròpia rebel·lió, i no podem seguir esperant que aquesta arribi amb una política coherent (de dalt a baix), sinó que, com a futurs docents, hem d'agafar el timó d'aquest vaixell i canviar la forma d'actuar dins de l'aula (de baix a dalt), "incloent en el currículum allò que encara desconeguem" (tal com afirma José Luis Castillo), i abandonant la zona de confort que reflecteix l’ahir. D’altra banda, la transformació no pot tenir una durada breu o puntual, sinó que s’ha d’implantar en la rutina, els agents i la identitat de cada centre. Anem per feina, idò!

Font amb llicència Creative Commons

Llegint als autors, sembla que en l'actual intervenció pedagògica l’alumne esdevé el vertader protagonista; se l'apodera perquè sigui capaç de monitorar el seu propi procés d’aprenentatge al llarg de tota la vida mitjançant el desenvolupament de les competències bàsiques. Així doncs, per fer realitat aquesta nova perspectiva, els components educatius intervinents també han hagut d’adoptar una funció qualitativament diferent en totes les etapes d’ensenyament, tant en les obligatòries com les no obligatòries. Sobre aquesta ruptura amb el passat, ja havia reflexionat uns dels membres del nostre grup, quan en mans d'un Psicòleg esportiu, va realitzar la següent activitat:

Dins d'una aula es va repartir una pilota de paper a cada grup, format per quatre alumnes cadascun. L’objectiu final va ser fer el màxim de passades durant un minut; tots disposaren de quatre rondes per millorar la seva marca personal (1x4). Deixant de banda el resultat final, es demanà als alumnes que durant cada jugada, detectessin les dificultats i/o les errades més comunes (falta de concentració, excessiva distància entre els membres del grup, passades sense una direcció massa definida) i proposessin millores (anar a un lloc apartat de la resta de companys perquè no hi hagi interferència acústica, dir en veu alta el número de passada, agafar la pilota amb les dues mans i aproximar-la més cap al company del costat, repartiment de rols, dir frases motivadores, entre altres exemples) gaudint d’un temps entre cada jugada, també d’un minut, per reflexionar i debatre entre els membres de cada grup aquestes qüestions i planificar la partida següent. Així, s’ensenya a l’alumne a analitzar i gestionar el seu propi aprenentatge (autoavaluació) i el del grup (coavaluació), i simultàniament, s’afavoreixen els sentiments d’autoeficàcia i autoestima en l’estudiant.

Aquest exercici representa una dinàmica en la qual, cada grup actua com un sistema capaç d'adequar les seves respostes i estratègies per millorar el seu rendiment i en definitiva, el seu funcionament. Al poder rectificar i fer suggeriments, es treballen noves formes d'avaluació: la d'un mateix (autoavaluació) i la dels companys (coavaluació). Aquest aspecte permet aprendre de les dificultats i de les errades detectades, consolidant-se com un procés d'aprenentatge significatiu. Per poder aconseguir això és imprescindible que l'alumne tingui clar, abans de fer una activitat, el perquè es fa (objectius), com es farà o es pot fer (planificar) i com s'avaluarà exactament aquesta (criteris).

Davant aquest escenari, el professor assumeix el rol d'orientador-guia i deixa l'espai suficient perquè de forma lliure i creativa, l'alumne s'adapti a la situació-problema plantejat i desenvolupi activitats metacognitives. Addicionalment, l'espai ja no s'ajusta a l'aula, entesa com un conjunt de taules, sinó que s'aprofiten les distàncies interpersonals, sense barreres físiques, i es permet una lliure utilització de l'entorn, segons la conveniència de cada grup. L'exemple aquí exposat hauria de configurar-se com el paradigma a seguir per tota la comunitat educativa perquè l’aprenentatge sigui possible “en qualsevol lloc, no només en espais circumscrits”, tal com afirma Jordi Adell, a favor, a més, de la utilització de les TIC en el procés d’ensenyament-aprenentatge (Moodle, e-portafolis, Twitter).

D'on venim i cap on anem?

Fins ara, en la nostra experiència com estudiants, l'avaluació es reduïa a la nota numèrica. Aquesta va classificant; els que tenen una major qualificació podran anar a la universitat, accedir a les beques econòmiques i, en el nostre cas, a una millor posició dins la bossa d'interins. En definitiva, tota la nostra vida fins ara ha estat condicionada per uns números insignificants (0-10) en la vida real. A partir de les lectures i els recursos audiovisuals, ens hem adonat que alguna cosa està canviant, tot i que manca el salt definitiu. L'alumne comença a veure's immers en un aprenentatge autònom i reflexiu, on el docent no té l'exclusivitat sobre l'avaluació.

El color rojo siempre se asocia al fracaso y el verde al éxito en el ámbito académico ¿qué os parece si contemplamos otros matices? #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 2 de Nov de 2016 a la(s) 6:56 PDT


En aquest sentit, nosaltres tres estem fent un exercici constant d'autoavaluació, coavaluació i treball cooperatiu en el desenvolupament del e-portafoli. D'autoavaluació perquè reflexionam contínuament sobre els continguts estudiats, de treball cooperatiu perquè hem d'unificar les opinions de tots els integrants del grup a una única entrada i de coavaluació perquè, nosaltres concretament, hem de llegir les entrades de la resta dels grups per destacar els aspectes més positius d'aquestes. 

Per acabar, com a futurs docents tenim la missió de reduir la distància que ens separa de l’alumnat, amb la intenció de conèixer-lo en totes les dimensions (emocional, cognitiva i conductual) i ser capaç d’atendre a la seva diversitat i d’ajudar-lo en el desenvolupament de les competències bàsiques (CCBB). Evidentment, això requereix una major inversió de temps que seguir un llibre de text, però com es diu popularment “les coses de palau van a poc a poc” i aquí, la joia de la corona és l’alumne i que el seu aprenentatge sigui significatiu, la prioritat. Així que tota la comunitat educativa, amb una actitud receptiva, ha de marxar sense pausa, cap a aquest mateix objectiu, convençuts de poder assolir-lo en un curt o mitjà termini i de poder fer caure en l’oblit a l’educació tradicional (sumatòria, final i heteroavaluativa), la qual únicament ens permet accedir a la superficialitat de l’aprenentatge (el què), sense aprofundir en el quan, el com, el perquè i amb qui.

PD: benvinguda sigui la revolució!