Diari d'una docent que va decidir innovar

Dilluns, 7 de novembre del 2016

Estimat diari, avui he assistit a un curs de formació del professorat de secundària que tractava sobre el treball en equip, cooperatiu, i per projectes. Sempre he estat escèptica a l'hora de creurem aquest tipus de metodologies, però aquest cop que he decidit arriscar-me, deixar de banda el modus operandi tradicional, i posar en pràctica els nous coneixements. Em sento una mica perduda, no sé com reaccionaran els meus alumnes, ni si m'hi sentiré còmoda. Demà serà la prova de foc.

Dimarts, 8 de novembre del 2016

Després de seguir donant-li voltes durant la nit, m'he aixecat molt motivada, i amb ganes de reestructurar la sessió que tenia prevista per la primera hora. He introduït (amb una mica de por) algunes de les propostes metodològiques que ahir vaig aprendre en el curs.

Quan he arribat a la classe de 4tA, els hi he llançat la idea. Els alumnes, una mica sorpresos i incrèduls, l'han acceptat. De seguida, s'han col·locat en petits grups heterogenis de quatre persones, amb la finalitat de realitzar una tasca creadora que anava a durar tot el trimestre: elaborar un senzill videojoc interactiu, un conte, o una animació, en una plataforma digital. He de confessar que em sembla bastant efectiu això que en diuen aprendre fent.

Quan he entrat a la sala de professors, no he pogut evitar compartir aquesta experiència positiva amb la resta de companys, una mica sorpresa de tot el que havia passat. A veure què succeeix durant els dies vinents i amb els altres cursos. Sento que tot és nou.

Dilluns, 28 de novembre del 2016

Estimat diari, fa temps que no escric perquè he estat molt enfeinada, però no em queixo. Porto quasi un mes aplicant noves propostes metodològiques i altres formes d'avaluació, i els resultats estan sent molt positius. He de dir que no m'ho esperava... Nois que abans no participaven, ara ho fan activament en grups de treball, i els conflictes dins l'aula pràcticament han desaparegut (toquem fusta). Sento que els alumnes es van coneixent més entre ells (fins i tot, fora del centre), rompent prejudicis que abans els enfrontaven. Estan aprenent coses que els hi servirà per a la vida real (per tota la vida!), i que podran traspassar a altres situacions. No vull precipitar-me, però estic recuperant la meva il·lusió de ser professora.

Dimarts, 29 de novembre de 2016

Avui ha estat bastant emocionant. Alguns dels meus companys, veient com evolucionen les sessions de l'assignatura que imparteixo, també han decidit renovar-se. A primera hora, hem preparat junts les classes i els materials didàctics perquè l'aprenentatge fos transversal i interdisciplinari, i per enriquir-nos entre nosaltres compartint idees. Quan ha acabat el matí, el director ens ha felicitat.

A partir de l'any vinent, segurament implantarem l'aprenentatge basant en projectes (ABP) a tot el centre, com si d'una cultura nova es tractés. Commou formar part del canvi.

Junts fem camí. Fotografia amb llicència de Creative Commons.

Què us han semblat les paraules d'aquesta professora fictícia? Amb elles, hem volgut plasmar la nostra concepció actual sobre l'educació. Aquesta, com si es tractés d'un ésser viu, està en constant moviment i és permeable davant qualsevol canvi social o tecnològic, de manera que s'adapta al present (multialfabetizació, TIC, interculturalitat) i pensa en el futur, interconnectant tots els elements. En aquest marc dinàmic, el professor s'ha de formar contínuament i adquirir noves competències per donar resposta a les necessitats diverses dels alumnes; això contribuirà a la seva autoestima i sentiment d'autoeficàcia, augmentant així la probabilitat d'entrar a l'aula motivat, i amb ganes de treure el millor de si mateix. Pel que fa a aquest fet, recordar-vos que cal atrevir-se a crear, ja que, com bé va dir José Luis Castillo Chaves, l'excel·lència apareix quan desapareix el llibre de text.



Els estudiants, per la seva banda, tenen la gran missió de saber conèixer, saber fer, saber ser i saber conviure, en el desenvolupament de les competències bàsiques. Per això, aprendre no ha d'estar subjecte a cap límit; i, a més, els adults hem de confiar en tot el potencial dels adolescents. En aquest sentit, els joves no poden viure determinats per un sistema d'avaluació propedèutic i selectiu, sinó que aquest s'ha de convertir en una eina que condueixi a l'autocrítica individual i col·lectiva, per poder seguir fent camí tots plegats.

Pel que fa a nosaltres tres, la nostra visió sobre l'educació ha anat canviant al llarg de les entrades del blog. Ens estem construint com a docents, i estem vivint el procés com un repte. Hem tingut la sort d'engegar aquest cicle d'una forma transversal, ja que L'Encruia Educativa s'ha convertit en l'espai comú entre una psicòloga, un biòleg i una arqueòloga. Tot i que al mateix temps, no ha estat fàcil conjugar coneixements, estils i prioritats tan diferents alhora de fer la feina. Estem creixent junts, i potser ens equivocarem, però si alguna cosa hem après, és que sense els errors no hi ha millora. Seguim la feina.

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 28 de Nov de 2016 a la(s) 11:07 PST

La motivació del professor en pro de l'alumne

Recapitulem cap al passat per un instant i descriguem la nostra experiència com a estudiants, és a dir, el nostre punt de partida: vam veure l'evolució de l'ésser humà a Història i a Biologia, de forma inconnexa i encavalcada; vam saber interpretar una paràbola en el quadern, però no a aplicar-la a la vida quotidiana, tot i que estem envoltats d'aquesta geometria projectiva (arquitectures, dolls d'aigua d'algunes fonts, el símbol de McDonald, moviments esportius en el futbol); i, a més, realitzarem infinitats de treballs individuals basats en llegir i escriure, fet que contrasta fortament amb la vida de fora de l'aula, on trobem escenaris molt diferents: en els llocs de treball hi ha més d'un empleat interactuant, i a casa hem de col·laborar tots per poder conviure en harmonia. Davant aquest panorama incoherent, existeix alguna proposta de millora?

La resposta és afirmativa. Sembla que l'aprenentatge basat en projectes (ABP) és molt útil per pal·liar aquests defectes presents en la pràctica educativa, i nosaltres hem hagut de comprovar-ho. En aquest sentit, hem elaborat una seqüència d’activitats de caràcter interdisciplinar, que tracta des de diferents àrees un tema real, a parir del qual, els adolescents es veuen involucrats en primera persona (aprenentatge contextualitzat); poden relacionar-lo amb altres situacions similars (aprenentatge significatiu); i treballen continguts i valors transversals que únicament es poden integrar en la persona si s'experimenten contínuament (aprenentatge basat en el saber metadisciplinar). 

Per introduir-us en la nostra proposta, dir que com a grup hem decidit abordar el tema del coltan, un mineral present en els telèfons mòbils, l’extracció del qual presenta conseqüències ambientals i socials de gran impacte, especialment en la República Democràtica del Congo (RDC). L'objectiu és que l’alumne prengui consciència sobre la importància d’un consum responsable i que, d'alguna manera, contribueixi positivament amb la societat, allargant, per exemple, la vida útil d’aquest aparell tecnològic. Considerem que aquest tema és molt encertat perquè pot abordar-se des de les nostres disciplines (Biologia i Geologia, Geografia i Història, i Psicologia), aparentment molt llunyanes, per aconseguir una visió global de la problemàtica plantejada i treballar les competències claus sota l'àrea comuna que plantegen l'Arnau i el Zabala (2009).

Mina d'extracció del coltan a la República Democràtica del Congo. 

Font: Creative Commons.

Quina ha estat la nostra experiència durant el procés d’elaboració? El fet d'haver de dur a terme una recerca activa per crear els recursos didàctics i organitzar les diferents sessions perquè estiguin connectades entre si dins un model global, i perquè presentin un ordre coherent i progressiu per arribar als objectius educatius marcats, ens ha generat una especial motivació i ens ha despertat l'esperit creatiu; unes emocions que només apareixen quan t’atreveixes a mirar més enllà del llibre de text, estimats companys!

Igual que la risa es contagiosa gracias a las neuronas espejo, la motivación del profesor también lo puede ser para el alumno #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 23 de Nov de 2016 a la(s) 4:34 PST

Per altra  banda, pensem que aquesta motivació que es desperta en el docent també és traslladable a l'alumne, ja que li proposem una nova forma de fer les coses on ell té el paper protagonista, assolint un rol totalment participatiu: a partir d'una realitat complexa, des de la que ha de prendre consciència, el convidem a reflexionar críticament sobre ella i a donar solucions vàlides per intentar reparar-la.  I, tot això, amb una metodologia dinàmica i variada (ús de les TIC), fet que exigeix una organització social de l’aula diferent de la tradicional (treball en equip, individual o en grup-classe, segons l’objectiu de l’activitat) i l’aprofitament dels distints espais i eines (laboratori, plataformes digitals). En aquest escenari, el professor es configura com una figura d'acompanyament positiu durant el procés d'aprenentatge, contribuint especialment en vetllar perquè el clima d'aula es mantingui favorable i fomentant l'autonomia de tot l'alumnat, una necessitat inherent a l’adolescència que cal escoltar. 

En aquest sentit, després d'haver llegit els capítols d'Arnau i Zabala i d'haver elaborat un projecte propi, trobem que l’aprenentatge basat en projectes (ABP) representa una alternativa metodològica real i factible que aposta pel desenvolupament integral de l’alumne, i que es consolida com una manera diferent de gestionar l’aprenentatge (Fernando Trujillo). Per això, com a futurs docents, tenim ganes de posar-ho en pràctica i gaudir i aprendre amb ells, els alumnes. 

Ja que incidim en noves propostes, dir que l’Institut-Escola Les Vinyes, a Barcelona, està cuinant la denominada educació emergent. Què vol dir això? Segons les paraules de Boris Mir, en aquest centre fan possible, per exemple, que els alumnes duguin a terme una visita guiada als seus pares per explicar-los què és una ciutat intel·ligent, o que muntin un plató de televisió per xerrar sobre les conductes de consum d’estupefaents. Sí, pareix arriscat, però com bé diu aquest conferenciant, unes vegades se guanya i unes altres s’aprèn "i per això val la pena apostar fort. La innovació únicament es pot dur a terme si es canvien les normes del joc, així que cal crear-ne de noves. Us apunteu? 

LA REPÚBLICA INDEPENDENT DE L’APRENENT

Fa ja uns 50 anys es va produir un gran canvi en la indústria agrícola: la revolució verda. Aquesta es va produir mitjançant dos processos. D'una banda, es van millorar espècies de blat de moro, blat i arròs mitjançant una sèrie d'encreuaments selectius fins a obtenir espècies amb una major capacitat de producció. D'altra banda, es va deixar de costat el mètode de cultiu tradicional, que tenia el camp dividit en parcel·les amb diferents cultius i una en repòs (que anaven rotant cada determinat temps), per passar al modern, en què tot el camp es conrea amb una única espècie vegetal durant tot l'any i se li proporciona una gran quantitat d'aigua, fertilitzants i plaguicides. Gràcies a això es va aconseguir una millora importantíssima en la producció d'aliments, permetent així satisfer la gran demanda que hi havia.

Segurament algú de vosaltres estarà pensant, què té a veure la revolució verda amb el sistema educatiu? La resposta és simple: el darrer necessita la seva pròpia rebel·lió, i no podem seguir esperant que aquesta arribi amb una política coherent (de dalt a baix), sinó que, com a futurs docents, hem d'agafar el timó d'aquest vaixell i canviar la forma d'actuar dins de l'aula (de baix a dalt), "incloent en el currículum allò que encara desconeguem" (tal com afirma José Luis Castillo), i abandonant la zona de confort que reflecteix l’ahir. D’altra banda, la transformació no pot tenir una durada breu o puntual, sinó que s’ha d’implantar en la rutina, els agents i la identitat de cada centre. Anem per feina, idò!

Font amb llicència Creative Commons

Llegint als autors, sembla que en l'actual intervenció pedagògica l’alumne esdevé el vertader protagonista; se l'apodera perquè sigui capaç de monitorar el seu propi procés d’aprenentatge al llarg de tota la vida mitjançant el desenvolupament de les competències bàsiques. Així doncs, per fer realitat aquesta nova perspectiva, els components educatius intervinents també han hagut d’adoptar una funció qualitativament diferent en totes les etapes d’ensenyament, tant en les obligatòries com les no obligatòries. Sobre aquesta ruptura amb el passat, ja havia reflexionat uns dels membres del nostre grup, quan en mans d'un Psicòleg esportiu, va realitzar la següent activitat:

Dins d'una aula es va repartir una pilota de paper a cada grup, format per quatre alumnes cadascun. L’objectiu final va ser fer el màxim de passades durant un minut; tots disposaren de quatre rondes per millorar la seva marca personal (1x4). Deixant de banda el resultat final, es demanà als alumnes que durant cada jugada, detectessin les dificultats i/o les errades més comunes (falta de concentració, excessiva distància entre els membres del grup, passades sense una direcció massa definida) i proposessin millores (anar a un lloc apartat de la resta de companys perquè no hi hagi interferència acústica, dir en veu alta el número de passada, agafar la pilota amb les dues mans i aproximar-la més cap al company del costat, repartiment de rols, dir frases motivadores, entre altres exemples) gaudint d’un temps entre cada jugada, també d’un minut, per reflexionar i debatre entre els membres de cada grup aquestes qüestions i planificar la partida següent. Així, s’ensenya a l’alumne a analitzar i gestionar el seu propi aprenentatge (autoavaluació) i el del grup (coavaluació), i simultàniament, s’afavoreixen els sentiments d’autoeficàcia i autoestima en l’estudiant.

Aquest exercici representa una dinàmica en la qual, cada grup actua com un sistema capaç d'adequar les seves respostes i estratègies per millorar el seu rendiment i en definitiva, el seu funcionament. Al poder rectificar i fer suggeriments, es treballen noves formes d'avaluació: la d'un mateix (autoavaluació) i la dels companys (coavaluació). Aquest aspecte permet aprendre de les dificultats i de les errades detectades, consolidant-se com un procés d'aprenentatge significatiu. Per poder aconseguir això és imprescindible que l'alumne tingui clar, abans de fer una activitat, el perquè es fa (objectius), com es farà o es pot fer (planificar) i com s'avaluarà exactament aquesta (criteris).

Davant aquest escenari, el professor assumeix el rol d'orientador-guia i deixa l'espai suficient perquè de forma lliure i creativa, l'alumne s'adapti a la situació-problema plantejat i desenvolupi activitats metacognitives. Addicionalment, l'espai ja no s'ajusta a l'aula, entesa com un conjunt de taules, sinó que s'aprofiten les distàncies interpersonals, sense barreres físiques, i es permet una lliure utilització de l'entorn, segons la conveniència de cada grup. L'exemple aquí exposat hauria de configurar-se com el paradigma a seguir per tota la comunitat educativa perquè l’aprenentatge sigui possible “en qualsevol lloc, no només en espais circumscrits”, tal com afirma Jordi Adell, a favor, a més, de la utilització de les TIC en el procés d’ensenyament-aprenentatge (Moodle, e-portafolis, Twitter).

D'on venim i cap on anem?

Fins ara, en la nostra experiència com estudiants, l'avaluació es reduïa a la nota numèrica. Aquesta va classificant; els que tenen una major qualificació podran anar a la universitat, accedir a les beques econòmiques i, en el nostre cas, a una millor posició dins la bossa d'interins. En definitiva, tota la nostra vida fins ara ha estat condicionada per uns números insignificants (0-10) en la vida real. A partir de les lectures i els recursos audiovisuals, ens hem adonat que alguna cosa està canviant, tot i que manca el salt definitiu. L'alumne comença a veure's immers en un aprenentatge autònom i reflexiu, on el docent no té l'exclusivitat sobre l'avaluació.

El color rojo siempre se asocia al fracaso y el verde al éxito en el ámbito académico ¿qué os parece si contemplamos otros matices? #cthinkema

Una foto publicada por Adrián Insua Neus Cirer (@adrianinsua.neuscirer) el 2 de Nov de 2016 a la(s) 6:56 PDT


En aquest sentit, nosaltres tres estem fent un exercici constant d'autoavaluació, coavaluació i treball cooperatiu en el desenvolupament del e-portafoli. D'autoavaluació perquè reflexionam contínuament sobre els continguts estudiats, de treball cooperatiu perquè hem d'unificar les opinions de tots els integrants del grup a una única entrada i de coavaluació perquè, nosaltres concretament, hem de llegir les entrades de la resta dels grups per destacar els aspectes més positius d'aquestes. 

Per acabar, com a futurs docents tenim la missió de reduir la distància que ens separa de l’alumnat, amb la intenció de conèixer-lo en totes les dimensions (emocional, cognitiva i conductual) i ser capaç d’atendre a la seva diversitat i d’ajudar-lo en el desenvolupament de les competències bàsiques (CCBB). Evidentment, això requereix una major inversió de temps que seguir un llibre de text, però com es diu popularment “les coses de palau van a poc a poc” i aquí, la joia de la corona és l’alumne i que el seu aprenentatge sigui significatiu, la prioritat. Així que tota la comunitat educativa, amb una actitud receptiva, ha de marxar sense pausa, cap a aquest mateix objectiu, convençuts de poder assolir-lo en un curt o mitjà termini i de poder fer caure en l’oblit a l’educació tradicional (sumatòria, final i heteroavaluativa), la qual únicament ens permet accedir a la superficialitat de l’aprenentatge (el què), sense aprofundir en el quan, el com, el perquè i amb qui.

PD: benvinguda sigui la revolució!